No són bons temps per a la ciència a Espanya. L’any 2012 ens ha donat la benvinguda amb una retallada de 600 milions d’Euros, un Ministeri de Ciència i Innovació dissolt dins del Ministeri d’Economia com una secretaria general i una postura de l’esmentat Ministeri gens encoratjadora envers de la ciència. Mentrestant, i en particular a Catalunya, s’ha iniciat la reconversió de les universitats, incrementant les taxes acadèmiques i expulsant de les facultats el personal lector i els associats. Paguen justos per pecadors, doncs s’acomiada als que treballaven en condicions més precàries mentre el model funcionarial segueix sense qüestionar-se, tot i que en algunes ocasions actua com un llast per investigar i generar el grau de competitivitat necessari en un món global. S’intueix una deriva perillosa que pot convertir la universitat en una nova etapa del batxillerat superior.
En aquest context, una de les principals qüestions que estan sobre la taula de la Sra. Carmen Vela, la nova secretària d’Estat d’investigació, és clarificar el futur del programa “Ramón y Cajal”. Des de l’any 2001, aquest programa incorpora a les universitats i centres d’investigació d’arreu de l’Estat personal format a l’estranger, amb l’objectiu d’internacionalitzar la recerca, captar recursos amb projectes d’excel·lència, obrir noves línies d’investigació, i reforçar la docència. El contracte “Ramón y Cajal” té una durada de cinc anys, s’obté de forma competitiva i l’activitat dels investigadors s’avalua bianualment. La idea original de la iniciativa era posar a prova per mèrits els contractats, a canvi de garantir-lis una plaça de professor titular i la consolidació de la seva línia de recerca si el seu rendiment excel·lia.
Però el compromís d’estabilització ha resultat paper mullat. Des de l’inici de la crisi econòmica l’any 2009, un percentatge cada vegada més elevat d’investigadors que acaben el contracte i han estat avaluats molt satisfactòriament no poden competir per cap plaça degut a les retallades. Independentment dels recursos aportats als seus centres, la feina feta i l’existència d’investigadors doctorals i post-doctorals al seu càrrec, estan sent convidats a marxar. La situació s’agreuja cada dia que passa i per la majoria el futur pot tornar a estar lluny d’aquest país.
Què es pot fer perquè això no succeeixi? Els investigadors “Ramón y Cajal” són un col·lectiu avesat a la competitivitat. Per tant, s’acontentarien si se’ls garantís poder competir per les places de professor agregat o titular amb altres aspirants, de forma transparent, o accedir a un contracte similar a l’existent, finançat amb recursos estructurals propis de les universitats, i també d’avaluació continuada segons criteris establerts per les autoritats científiques de cada àrea i/o centre. Aquesta segona opció els hauria de permetre assumir funcions de governança i de direcció als seus centres que actualment només poden ser assumides per personal funcionari, i podria vincular recerca i docència de forma inversament proporcional. És a dir, més recursos captats i més temps invertits en recerca, menys responsabilitats docents, i ans al contrari, menys recursos captats, més docència. De fet, aquest model podria inspirar una reforma laboral més àmplia, doncs el personal lector i els investigadors doctorals i post-doctorals també estan molt desprotegits i poc incentivats, i el seu futur és massa sovint en mans de terceres persones o vinculat a projectes temporals de recerca.
En resum, per evitar un èxode dels investigadors “Ramón y Cajal”, que fins ara han demostrat entusiasme i compromís amb la ciència i les universitats, cal que aquestes últimes, amb el suport de les administracions, adoptin compromisos clars envers d’aquest col·lectiu, i desenvolupin regles contractuals més clares que facin atractiva la carrera científica en tots els seus estadis i alhora garanteixin uns resultats al nivell del que el nostre país necessita per no perdre el tren de la competitivitat docent, científica i tecnològica.
(Esteve Corbera i Sergio Rossi, investigadors “Ramón y Cajal” ICTA-UAB)
