Són quasi les 12 de la nit. Fa estona que acostumo a estar dormint. Però avui m’he quedat embadalit davant la televisió. “Into eternity”, és a dir “Cap a l’eternitat”, un magnífic documental sobre la gestió dels residus nuclears, m’ha mantingut despert. Premiat internacionalment, explora l’actual construcció d’un cementiri de residus nuclears al nord de Finlàndia, a mig quilòmetre sota terra. Us animo a que el veieu:
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3445710
El documental parteix del temps mig de desintegració dels residus nuclears, d’aproximadament 100.000 anys, i en la qüestió de com disposar dels mateixos de forma permanent. Fa palès que l’energia nuclear i els residus representen, sense cap mena de dubte, una transposició de grans riscs ambientals a les futures generacions i als éssers vius que habitin el planeta durant els propers milers i milers d’anys (eps! incloent els vostres fills i néts!).
La gestió activa dels residus més enllà de dues o tres generacions és, aparentment, complicada o més aviat impossible degut al fet que canvis bruscs en l’economia, la societat o el medi ambient poden obstaculitzar-la. És per això que els experts en seguretat nuclear volen establir magatzems de caràcter “permanent”, que no depenguin de la gestió o de la “naturalesa humana”. A Espanya estem intentant decidir, des de fa mesos, on podem col·locar les tones de residus nuclears que, fins ara, molt amablement i per la mòdica xifra de 20 milions d’Euros anuals estan emmagatzemant els francesos.
Com reaccionaria una civilització del futur si descobrís un magatzem de residus nuclears sota la terra del nord de Finlàndia o del sud de Catalunya, per exemple? Entendria que no s’hi poden acostar, o pensarien que es tractaria de “tresors d’una civilització passada”? Com podríem comunicar a les civilitzacions futures que es tractaria de lloc perillosos per la vida i que ningú s’hi ha d’acostar? I què succeiria si les civilitzacions del futur no entenguessin el nostre llenguatge i, a més, fossin tant curioses com van ser els exploradors de l’època colonial?
Mentre acluco els ulls penso en el plutoni i d’altres elements radioactius que els reactors i les piscines de Fukushima segueixen alliberant a l’atmosfera, al mar i al sòl. Penso en la gent que no podrà tornar mai a casa (us imagineu què passaria si explotés la central de Vandellós?). Penso en les vides humanes que es perdran els propers anys, diguin el que diguin les fonts oficials, i penso en els animals, les plantes i d’altres formes de vida que es veuran negativament afectades per la radiació. Penso en tot això i m’entristeixo. I em pregunto com hem arribat al punt de posar l’optimisme inherent a la gestió del risc d’impacte sòcio-ecològic per davant del reconeixement de les incerteses i del principi de precaució…. I no trobo la resposta, i acluco els ulls, i no puc dormir.