(Aquest article ha estat escrit conjuntament amb en Jeroen van den Bergh, i ha estat publicat al diari ARA el divendres 24 de Juny 2011)
Els dies 3, 4 i 5 de juny va tenir lloc a Barcelona l’octava edició de la Carbon Expo, la fira mundial dedicada a l’economia del canvi climàtic. Aquest esdeveniment ens permet copsar l’estat d’opinió del sector privat respecte de les polítiques climàtiques i reflexionar-hi. Els qui seguim de prop les negociacions internacionals de canvi climàtic hem vist com, progressivament, importants empreses en l’àmbit de l’energia o la indústria tradicional passaven de veure aquestes negociacions com una amenaça a la seva competitivitat a entendre-les com una oportunitat. Això és així perquè tenien l’esperança que, mica en mica, s’aconseguiria establir un marc regulador comú, que anivellaria les condicions de competitivitat en l’àmbit dels preus de les emissions de diòxid de carboni (CO2), fos mitjançant taxes o expandint i coordinant instruments com el mercat de permisos de contaminació actualment vigent a la UE (això és una altra discussió que mereix un article a part).
Paradoxalment, però, els governs han anat defugint cada vegada més la idea de compromisos compartits i d’un acord global i vinculant que doni continuïtat a l’actual Protocol de Kyoto; això és particularment greu perquè sense un acord d’aquesta mena no podem esperar cap reducció significativa de les emissions, simplement perquè qualsevol altra alternativa no ens permetria ser gaire optimistes. Per exemple, el desenvolupament de polítiques unilaterals de reducció d’emissions per part d’un grup reduït de països “compromesos amb el clima” podrien resultar en un increment efectiu del preu associat a les emissions, però suposarien una pèrdua de competitivitat d’aquests països enfront d’altres que no les adoptessin. Evidentment, qualsevol empresa exportadora tindria por d’un escenari d’aquesta mena. I això és el que està passant actualment: la UE ha desenvolupat el paquet d’Energia i Clima mentre altres països i regions del món semblen no fer-hi gran cosa.
D’altra banda, la majoria dels governs podrien implementar polítiques de reducció d’emissions relativament laxes, sent poc exigents amb les empreses que utilitzessin combustibles fòssils o tecnologies poc eficients i alhora oferint subsidis a les energies renovables. En aquest sentit, molts estudis assenyalen que els subsidis a les renovables en absència d’una política sobre el preu del CO2 pot comportar un increment de les emissions perquè els emirs del petroli poden reaccionar incrementant l’extracció de cru per la por a l’expansió de les energies “netes” i per evitar que aquestes últimes substitueixin els combustibles fòssils massa de pressa. Evidentment, a moltes empreses els agraden els subsidis però això no garanteix la seva efectivitat en termes de reducció d’emissions.
Finalment, podria succeir que els consumidors i les empreses prenguessin mesures voluntàries per reduir les emissions. Però d’aquesta alternativa tampoc en podríem esperar massa perquè els consumidors ambientalment conscienciats són una minoria i perquè les empreses estan molt limitades per la competència nacional i internacional i per la creació de valor (amb l’objectiu d’obtenir finançament per part d’inversors i bancs). Com va fer notar Milton Friedman, premi Nobel d’economia, “l’únic negoci pels negocis és el negoci”. És cert que alguns de consumidors i empreses sí que apostaran decididament per decréixer o consumir menys, però fins i tot en aquest cas un efecte rebot sobre el consum d’energia i de combustibles fòssils no seria descartable. Un pot ser conseqüent a casa i després, inconscientment, invertir l’estalvi dels diners associats amb l’estalvi d’energia en un viatge en avió o en altres productes i serveis que facin servir energia provinent de combustibles fòssils.
Aquestes tres alternatives ens semblen poc efectives a l’hora d’abordar el canvi climàtic, un problema que està determinat pel lliure accés a un bé comú i global, l’atmosfera, i que per tant requereix una institució global per fer-hi front. Iniciatives de caràcter nacional per l’eficiència energètica o la promoció d’energies renovables són necessàries però cal que siguin estimulades per un increment del preu de l’energia “bruta” i per preus relativament més baixos de l’energia “neta”. Un canvi substancial en els preus relatius de l’energia transformaria l’economia global fins al punt on tots els productes i serveis reflectirien les emissions directes i indirectes de CO2 generades durant el seu cicle de vida. Tan sols aleshores consumidors, empreses i inversors no podríem escapar del control públic de les emissions. Com demostra la Carbon Expo, moltes empreses estan preparades per a un món on el CO2 tingui un preu cada vegada més elevat. Ara cal que els governs -i per tant els votants- demostrin que també estan compromesos i que assumeixen les responsabilitats necessàries per afavorir la transició cap a una societat menys addicta als combustibles fòssils.