Segon programa al TotsxTots de COM Ràdio

El dijous 03 de Novembre vaig convidar al “Tots Som Clima” la Carme Llasat (Universitat de Barcelona) i en Jordi Cunillera (Servei Meteorològic de Catalunya), autors del Segon Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. Vam parlar sobre l’evolució del clima a Catalunya, els riscos naturals, i sobre les conseqüències del canvi climàtic al nostre país.

Podeu escoltar el podcast a: http://comradioblocs.com/totsxtots/2011/11/03/afecta-el-canvi-climatic-a-catalunya/

El proper programa serà el Dijous 24 de Novembre i parlarem sobre els objectius i les expectatives de la cimera mundial de canvi climàtic que tindrà lloc a Durban, Sudàfrica, entre el 28 de Novembre i el 9 de Desembre.

Tots Som Clima – TotsxTots de COMRàdio

Ahir dijous 29 de Setembre va començar l’espai Tots Som Clima, dins del programa TotsxTots de la COM. És un espai radiofònic mensual on abordarem temes directament relacionats amb el canvi climàtic, tant de caràcter general com vinculats a l’actualitat. L’espai està pensat perquè els oients puguin aprendre quelcom nou a cada programa, i que al final de la temporada, puguin tenir una visió general sobre el fenomen del canvi climàtic i totes les seves dimensions i conseqüències.

Escolteu el programa d’ahir al següent enllaç:

http://www.comradio.com/flash/index.asp?anchor=programa&programa_detall=200&data_prog=&id_cerca=&cerca=

zp8497586rq

 

zp8497586rq

Tertúlia al “TotsxTots” de COMRàdio

El canvi climàtic ha passat de ser un tema constant als mitjans de comunicació, a NO ser notícia. La crisi ocupa ara les portades. No obstant, avui mateix Nacions Unides ha aprovat una declaració que certifica que “el canvi climàtic constitueix una veritable amenaça per la pau i la seguretat internacional”. Una afirmació dura que NO està tenint el ressò que es mereixeria. Per a reflexionar sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències, vaig compartir una bona estona amb en Toni Salamanca, investigador i divulgador medi ambiental; Elisabeth Anglarill, directora del programa de Televisió Espanyola “El escarabajo verde”;  i amb Màrius Mumbrú, Investigador, analista mediambiental  i responsable de la secció del Tots per Tots “Un lloc per viure”. Podeu escoltar-lo aquí.

Alternatives en política climàtica

(Aquest article ha estat escrit conjuntament amb en Jeroen van den Bergh, i ha estat publicat al diari ARA el divendres 24 de Juny 2011)

Els dies 3, 4 i 5 de juny va tenir lloc a Barcelona l’octava edició de la Carbon Expo, la fira mundial dedicada a l’economia del canvi climàtic. Aquest esdeveniment ens permet copsar l’estat d’opinió del sector privat respecte de les polítiques climàtiques i reflexionar-hi. Els qui seguim de prop les negociacions internacionals de canvi climàtic hem vist com, progressivament, importants empreses en l’àmbit de l’energia o la indústria tradicional passaven de veure aquestes negociacions com una amenaça a la seva competitivitat a entendre-les com una oportunitat. Això és així perquè tenien l’esperança que, mica en mica, s’aconseguiria establir un marc regulador comú, que anivellaria les condicions de competitivitat en l’àmbit dels preus de les emissions de diòxid de carboni (CO2), fos mitjançant taxes o expandint i coordinant instruments com el mercat de permisos de contaminació actualment vigent a la UE (això és una altra discussió que mereix un article a part).

Paradoxalment, però, els governs han anat defugint cada vegada més la idea de compromisos compartits i d’un acord global i vinculant que doni continuïtat a l’actual Protocol de Kyoto; això és particularment greu perquè sense un acord d’aquesta mena no podem esperar cap reducció significativa de les emissions, simplement perquè qualsevol altra alternativa no ens permetria ser gaire optimistes. Per exemple, el desenvolupament de polítiques unilaterals de reducció d’emissions per part d’un grup reduït de països “compromesos amb el clima” podrien resultar en un increment efectiu del preu associat a les emissions, però suposarien una pèrdua de competitivitat d’aquests països enfront d’altres que no les adoptessin. Evidentment, qualsevol empresa exportadora tindria por d’un escenari d’aquesta mena. I això és el que està passant actualment: la UE ha desenvolupat el paquet d’Energia i Clima mentre altres països i regions del món semblen no fer-hi gran cosa.

D’altra banda, la majoria dels governs podrien implementar polítiques de reducció d’emissions relativament laxes, sent poc exigents amb les empreses que utilitzessin combustibles fòssils o tecnologies poc eficients i alhora oferint subsidis a les energies renovables. En aquest sentit, molts estudis assenyalen que els subsidis a les renovables en absència d’una política sobre el preu del CO2 pot comportar un increment de les emissions perquè els emirs del petroli poden reaccionar incrementant l’extracció de cru per la por a l’expansió de les energies “netes” i per evitar que aquestes últimes substitueixin els combustibles fòssils massa de pressa. Evidentment, a moltes empreses els agraden els subsidis però això no garanteix la seva efectivitat en termes de reducció d’emissions.

Finalment, podria succeir que els consumidors i les empreses prenguessin mesures voluntàries per reduir les emissions. Però d’aquesta alternativa tampoc en podríem esperar massa perquè els consumidors ambientalment conscienciats són una minoria i perquè les empreses estan molt limitades per la competència nacional i internacional i per la creació de valor (amb l’objectiu d’obtenir finançament per part d’inversors i bancs). Com va fer notar Milton Friedman, premi Nobel d’economia, “l’únic negoci pels negocis és el negoci”. És cert que alguns de consumidors i empreses sí que apostaran decididament per decréixer o consumir menys, però fins i tot en aquest cas un efecte rebot sobre el consum d’energia i de combustibles fòssils no seria descartable. Un pot ser conseqüent a casa i després, inconscientment, invertir l’estalvi dels diners associats amb l’estalvi d’energia en un viatge en avió o en altres productes i serveis que facin servir energia provinent de combustibles fòssils.

Aquestes tres alternatives ens semblen poc efectives a l’hora d’abordar el canvi climàtic, un problema que està determinat pel lliure accés a un bé comú i global, l’atmosfera, i que per tant requereix una institució global per fer-hi front. Iniciatives de caràcter nacional per l’eficiència energètica o la promoció d’energies renovables són necessàries però cal que siguin estimulades per un increment del preu de l’energia “bruta” i per preus relativament més baixos de l’energia “neta”. Un canvi substancial en els preus relatius de l’energia transformaria l’economia global fins al punt on tots els productes i serveis reflectirien les emissions directes i indirectes de CO2 generades durant el seu cicle de vida. Tan sols aleshores consumidors, empreses i inversors no podríem escapar del control públic de les emissions. Com demostra la Carbon Expo, moltes empreses estan preparades per a un món on el CO2 tingui un preu cada vegada més elevat. Ara cal que els governs -i per tant els votants- demostrin que també estan compromesos i que assumeixen les responsabilitats necessàries per afavorir la transició cap a una societat menys addicta als combustibles fòssils.

REDD+: a space for hope or a new delusion?

Those of us who have been following international climate change negotiations for long enough know very well that forest conservation through avoided deforestation has always been coined as a necessary and central pillar of any serious attempt to mitigate climate change. This is because land-use change related emissions account for a significant share of the global greenhouse gases poured into the atmosphere every year but also because it is often (yet mistakenly) assumed that avoiding deforestation can be relatively inexpensive in comparison to other options.

Avoided deforestation was not included in the Kyoto Protocol’s Clean Development Mechanism (CDM) back in 2001 and the latter only included Afforestation and Reforestation (A/R) as eligible activities to earn carbon credits for Annex-I countries. The development of A/R activities has been undermined by very stringent procedures on the type of credits to be earned, which has in turn limited the participation of private actors in such type of projects. The reality is that currently there are only 28 projects of more than 3000 registered under the mechanism! However, a higher number of projects have been developed outside the CDM framework and have been selling offsets through voluntary carbon markets, which have in turn led to discrepancies around the actual contribution of these projects to climate change mitigation and local development. Are voluntary carbon-offset plantations really working? Who are they benefiting most? These are just some of the questions that have been posed and analysed thoroughly by several organisations and scholars…

Since 2005, however, there has been a renewed interests in forestry under the UN Framework Convention on Climate Change. The Copenhagen Accord in 2009 endorsed the idea that developing countries should develop strategies to Reducing Emissions from Deforestation, Forest Degradation and the enhancement and sustainable management of forest stocks, the so-called REDD+, with the objectives to earn future revenues from developed countries willing to support such activities. Over the last four years, the World Bank and the Norwegian Development Agency, among others, have poured considerable amounts of money to help countries designing such strategies and with the hope that such strategies will effectively translate in emission reductions from land-use change and forest management practices.

Heike Schroeder and myself have put together a compendium of articles where we review the current status of REDD+ negotiations at international level and we also sketch governance and implementation challenges. It is not clear to us (yet) where REDD+ is heading. In many ways, its development resonates with what has happened to forestry mitigation in developing countries before: the World Bank creates a supporting funding programme; some NGOs claim the initiative is great and rush to re-label their own conservation projects so as to gain access to carbon finance; other organisations say REDD+ is just a new form of CO2lonialism; consultants help governments and international organisations to define methodologies for country emissions baselines, etc. However, REDD+ is somewhat different than existing project-based CDM and voluntary carbon-offset initiatives because it puts developing country governments, rather than private actors, at the centre of the scheme: goverments become responsible to define which land-use change related processes should be tackled, if and how land-use related actors should be compensated or rewarded for avoided deforestation and sustainable forest management, etc. They also decide how their strategies will link in with the now called conservation REDD+ projects, existing A/R initiatives and how carbon offsets across scales should be accounted to avoid double counting. Of course, this may have advantages (e.g. controlling for carbon leakage at a national scale) but also disadvantages.

For example, I’m not sure if developing country governments can be truly committed to stop deforestation because this can be a politically contested project and we all know that the environment is not on the top of the political agenda. Recently, while the Brazilian Environment Ministry was claiming that deforestation in the Amazon was being reduced, the country’s congress passed the reform of the Legal Forest Code in order to allow for further deforestation in this region. Brazil’s rural oligarchy –and the international appetite for meat and soy- is more powerful than the country’s environmentalists, of which some have been recently. I’m also not sure if international negotiators on climate change will be able to strike an agreement on how REDD+ emission reductions in developing countries should actually be financed. In this sense, discussions for or against the market look like those that existed in the early 2000s about including A/R related emission reductions in the then foreseeable European Emissions Trading Scheme. If we have learned anything so far is that without a proper linkage to carbon markets and without securing the interest of private funding, the amount of resources channeled to forestry activities are likely to be limited. This of course may not be necessarily a bad thing because an excessive interest of private actors in hypothetical REDD+ (future) credits will no doubt increase the chances of land grabbing on behalf of host country governments and other private actors.

Overall, then, let’s be cautious about REDD+: it may become a space for hope for conservationists but, if massively funded, it may also become a space for ‘land grabs’. It may also become a space for delusion with no considerable funding attached to it or with very few countries benefiting from it at the implementation stage. Furthermore, there is the additional risk of channeling REDD+ funds to government officers and consultants and less so to those who, for example, confront deforestation or manage forests sustainably.

For more information, check out the various related articles uploaded in the “Publicacions” blog page