La crisi nuclear – debat a l’Àgora

Aquests dies l’accident de Fukushima ens ha fet despertar del somni de l’opulència energètica sobre la que hem construït el capitalisme i la societat global. El canvi climàtic, causat per  emissions  “transparents” que es reparteixen globalment i “maten” lentament, no ha estat pres massa seriosament com per abordar una transició seriosa i a gran escala cap a fonts d’energia renovables i, sobretot, cap a un paradigma social basat en la conservació i l’eficiència energètica, i no pas en el consum desaforat de l’energia. Aleshores, vés per on, arriba un Tsunami, moren milers de persones, explota (parcialment) Fukushima i m’atreveixo a pensar que ara sí ens asseurem tots plegats a repensar la qüestió energètica i a apostar definitiva i simultàniament per la reducció en el consum del combustibles fòssils i l’enterrament, tots vestits amb colors vius, de l’energia nuclear.

Però no està essent així. Esteve, ets un il·lús! El govern japonès calla, prudent, per no escandalitzar els ciutadans nacionals i forans, no fos cas que algú agafi un càncer per menjar enciam i porti al govern i a l’empresa que gestiona Fukushima als tribunals. Gaddafi li ha fet un favor a l’energia nuclear. L’atenció es desvia. La premsa li pica l’ullet als gurus de l’energia nuclear, portant el segon accident nuclear més greu de la història (i qui sap si acabarà essent el primer) a la tercera plana. Cauen bombes al sud de la Mediterrània, aquella que cantava Serrat i que segueix tant maltractada, i moren peixos al Japó. No hi ha color, a qui li importen els peixos o els enciams, ara que no hi ha explosions als reactors? El fum negre o la radioactivitat transparent no són tant visualment atractius com els avions disparant míssils…

A casa nostra, TV3 va fer dilluns passat un interessant debat sobre l’accident de Fukushima i el present i futur de l’energia nuclear: http://www.tv3.cat/videos/3435870/La-crisi-nuclear

Com sempre passa a la televisió, hi havia moltes coses per dir i poc temps. Un dels participants, en Marcel Coderch, al seu llibre “El miratge nuclear”, té molts bons arguments al respecte de la inviabilitat econòmica i social de l’energia nuclear, però desafortunadament el debat no li dóna el temps necessari per desenvolupar-los. El moderador, en Xavier Bosch, passa de puntetes per molts temes, perquè cal cobrir molts aspectes i sense gaire profunditat. Cal dir que sobta escoltar un catedràtic de física nuclear reconeixent que no sap què pot acabar passant a Fukushima. Segons ell, el risc és alt i seria erroni minimitzar-lo i no concloure que caldria anar pensant en clausurar totes les centrals nuclears del planeta en les properes dècades seria un gran error. Refrescant.

El debat, que us encoratjo a veure ara que s’acosta el cap de setmana, és interessant i enriquidor. M’agradaria, però, aprofitar l’altaveu del blog per clarificar i mencionar tres aspectes que han estat adreçats superficialment o directament ignorats, i que per altra banda són importants en qualsevol debat seriós sobre el present i del futur de l’energia nuclear. El primer és la importància de qüestionar la idea de que l’energia nuclear (o fins i tot les renovables) contribueixen a la independència energètica; això no és del tot correcte perquè l’urani (així com el silici, utilitzat en la producció de plaques solars fotovoltaiques) és un mineral d’importació per la majoria de països que tenen energia nuclear. Cal preguntar-se: on estan les mines d’urani? Quins són els impactes impactes socials i ecològics en l’extracció d’aquest mineral? A l’institut de recerca on treballo (ICTA, UAB), una estudiant doctoral està fent una tesi molt interessant sobre aquest tema.

La segona qüestió que m’agradaria destacar és que, tant els tertulians com la premsa en general, no disposen d’informació acurada sobre els efectes que la radioactivitat de Fukushima tindrà sobre els ecosistemes i les espècies, quelcom que és important si considerem que l’home es troba al capdamunt de les cadenes tròfiques. Potser sí que l’emissió de radioactivitat no es tradueix immediatament en una elevada tassa de mortalitat humana, però quins seran els seus a llarg termini en la biologia humana i de les espècies? Aquest accident, i malgrat la incertesa dels seus impactes sòcio-ecològics, hauria de ser un detonant per pensar seriosament en un nou model energètic, així com en un nou model social que no requerís de tanta energia per funcionar. En aquest sentit, els tertulians parlen de la impossibilitat de mantenir el creixement econòmic sense l’energia nuclear o, si més no, sense augmentar el consum de combustibles fòssils. Potser, doncs, la pregunta que cal fer-nos és: necessitem consumir tanta energia per ser feliços i viure bé? Es pot imaginar una societat global, essencialment capitalista, sense creixement econòmic? Això connecta amb els debats i les propostes de decreixement de Serge Latouche, Tim Jackson, Joan Martinez-Alier, o la viabilitat d’una “steady economy”, com planteja l’economista ecològic Herman Daly.

I, per últim, hi ha una tercer qüestió que tant els tertulians com els promotors de l’energia nuclear haurien de pronunciar i tractar de respondre davant d’un mirall, mirant-se fixament als ulls: qui som nosaltres, les presents generacions, per imposar un elevat risc ambiental a les futures generacions a través dels magatzems de residus nuclears, que seran potencialment contaminants durant centenars o milers d’anys? Vist així, la qüestió nuclear no és una qüestió tècnica, d’avaluació de costos i de gestió del risc sòcio-ecològic, si no, sobretot, una qüestió d’ètica i justícia inter-generacional.