Some thoughts

Covid-19: Pensaments confinats

És un nou dia de confinament a casa, un de molts que estan per venir. Hem organitzat el confinament en blocs de temps. Ens llevem a l’hora de sempre, esmorzem plegats i ens posem a ‘estudiar’ un parell d’hores: el Pol fa deures, la Jana dibuixa o juga, i jo treballo una mica. Després fem un projecte ‘de recerca’. Hem escollit un conjunt de temes que anirem desenvolupant els propers dies. Després d’investigar, juguem abans de dinar: jocs de taula, lego, manualitats. Ells veuen la televisió una estona mentre jo treballo o faig classes i reunions online, i tot seguit llegim una estona i fem ioga-‘fitness’ casolà. Ens dutxem i després cuinem plats que ens agraden. Havent sopat, veiem una pel·lícula plegats, tornem a llegir una estona i a dormir. És un cicle que repetirem en els dies que estan per venir.

Està essent gratificant llegir i veure com altres amics i altres famílies comparteixen les seves experiències de confinament per les xarxes socials. M’han fet pensar que una cosa molt bona d’aquesta crisi serà que un nombre important de mares i pares dedicarem més temps de qualitat als nostres fills i filles. I ells ens coneixeran millor perquè parlarem més, de vegades sobre coses inversemblants, i sense cap pressa i sense impaciència. Potser alguns pares descobriran que jugar amb els seus fills i filles és una meravella i que estaria bé deixar de treballar tant quan sortim d’aquestes setmanes estranyes. Tots plegats trucarem més als nostres “grans”, els hi farem més companyia “virtual” o telefònica, i tindrem una bella paraula per les amigues i amics que ara no podem veure. Els enamorats que estiguin separats s’adonaran si en la distància es saben estimar; parelles trencades potser es guariran i esdevindran més fortes, i d’altres que potser es pensaven molt fortes es descobriran dèbils i sense res a dir-se. Les que funcionaven es faran indestructibles, almenys a curt termini. Ens solidaritzarem més que mai amb aquells que més o menys properament pateixin el virus, i qui sap si ens haurem de dir adéu per telèfon, i no veure’ls mai més. Fa feredat, i sona tràgic, però és probable que algú del nostre entorn mori i ho haurem de gestionar emocionalment. De la crisi sortiran més embarassos, alguns que seran buscats i d’altres menys desitjats, així que estic segur que les morts es convertiran en naixements d’aquí a uns mesos. L’imparable cicle de la vida.

Mentre els individus, les famílies i la societat ens re-descobrim confinats entre quatre parets, l’economia s’enfonsa. La crisi del Covid-19 ens ha mostrat sense miraments que l’activitat econòmica està íntimament connectada i globalitzada. Només cal que alguns nodes de la xarxa econòmica global s’ensorrin a l’hora, perquè tot s’esfondri. En positiu, també es podria escriure que quan els nodes tornin a reconstituir-se, la xarxa es formarà de nou. La crisi econòmica també ens ha fet o ens farà distingir entre el que és imprescindible i el que és fútil. En realitat, per ser feliços, necessitem sentir-nos útils per l’altre, sentir-nos estimades, tenir salut i menjar, i poca cosa més. Bé, i una mica d’esport, que en el meu cas és el ciclisme i Reburn. Per això cuidem, deixem que ens cuidin, i aplaudim a totes les professionals de la salut, farmacèutiques i investigadores incloses, des de la intimitat o des dels balcons; un agraïment que des d’avui hauríem d’estendre als professionals del sector alimentari, des dels pagesos, fins als distribuïdors, propietaris d’establiments alimentaris, i els botiguers i botigueres. Els que treballem en coses menys imprescindibles recordem-ho al sortir de la crisi, no per deixar de treballar, sinó per no sentir-nos massa importants. Siguem més humils en el futur.

Espero que, amb aquesta crisi, algunes empreses comencin a considerar de forma més decidida el treball remot dels seus empleats, almenys alguns dies per setmana i per aquells i aquelles que ho necessitin i/o desitgin. Si ho fan, contribuiran al benestar social i al medi ambient. La crisi global del Covid-19 ha contribuït a reduir les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle, principal causa del canvi climàtic, i a millorar la qualitat de l’aire. Si l’economia va més lenta, si ens movem menys, el medi ambient global i la salut respiratòria ho agraeixen. Ens cal treballar menys però millor, és a dir, ser més eficients en l’ús del temps i d’altres recursos, i moure’s i/o viatjar l’imprescindible. Busquem noves maneres de treballar i gestionar la nostra vida quan la crisi sanitària del Covid-19 passi.

Els inversors perdran diners durant aquesta crisi, i els petits estalviadors també. No deixem que això suposi una pèrdua de llocs de treball; rebel·lem-nos. Que els accionistes no guanyin res a finals de 2020 i que es mantingui la dignitat dels que cada dia fan que una empresa sigui una empresa, és a dir les seves treballadores i treballadors. Com a persones i com a societat, no hem de permetre que quan la crisi passi se’ns exigeixi treballar més hores i estressar-nos per eixugar les pèrdues, recuperar ingressos, o en el meu cas, recuperar totes les hores de classe, reunions de projectes, i activitats de recerca el més ràpid possible. Són objectius lloables que podrien malmetre el nostre benestar psicològic i físic a mig termini, a l’hora que agreujarien els impactes ambientals que he comentat abans. Vetllem doncs col·lectivament perquè no es demani a ningú complir amb els objectius professionals que s’havien plantejat a principis d’aquest any com si no hagués passat res; aquest any no és un any com qualsevol altre. Recuperem el sistema econòmic d’una manera socialment responsable i empàtica.

Políticament parlant, aquesta crisi sanitària global també ens pot fer reflexionar sobre la cooperació i l’efectivitat de les institucions democràtiques i no democràtiques que influeixen les nostres vides. Amb l’inici de l’epidèmia a la Xina, l’Organització Mundial de la Salut, organisme de les Nacions Unides, no ha pogut alterar gaire les polítiques dels Estats-Nació i ha estat poc contundent amb el seu discurs. El Consell de Seguretat no respira; us imagineu què pot passar si l’epidèmia s’estén per països pobres on el confinament d’individus i famílies és probablement inviable i on els sistemes sanitaris són precaris? Els Estats-Nació van a la seva, com si estiguéssim encara a principis del segle XX, i han estat lents adoptant mesures, i massa poc decidits a l’hora d’implementar els consells de la majoria d’experts en epidemiologia. El fet que hagin volgut desactivar l’economia massa poc a poc els farà culpables de moltes de les morts per Covid-19. A Espanya, l’Estat ha optat per la re-centralització política, sembrant dubtes sobre la confiança del govern central en els governs autonòmics i l’efectivitat de la cooperació autonòmica. Catalunya, la nació sense Estat, reclama mesures més decidides a l’Estat per fer front a l’epidèmia però no té recursos ni poder per implementar-les. Al nostre voltant, la Unió Europea i el seu braç executiu, la Comissió, han demostrat una vegada més una incapacitat flagrant per coordinar les mesures dels seus Estats membres perquè quan es tracta del benestar de persones (e.g., malalts, migrants) és una regió ineficaç i insensible, burocràtica. Els bancs centrals, unes institucions bastant poc transparents però increïblement poderoses, s’intenten coordinar per intentar minimitzar els efectes econòmics de la crisi baixant els tipus d’interès a zero. Confiem que aprofundeixin la cooperació en els dies que venen, i sobretot quan l’epidèmia passi, per tal que els països i famílies més pobres, així com les empreses més petites, no paguin els costos de la crisi.

No havia sentit mai fins ara tanta vulnerabilitat. Sempre he estat molt conscient que la vida és fràgil; qualsevol dia podem ser diagnosticats una malaltia incurable, o podem patir un infortuni mortal. He perdut un pare per càncer, i el meu millor amic en accident de moto. He viatjat molt per feina, a llocs remots, i he pedalat per carreteres amb molt trànsit; sempre he estat conscient que podia no tornar. Però el que sento aquests dies és diferent, perquè no havia estat mai confinat, ni havia estat mai tant amatent a l’evolució d’una malaltia que té una letalitat força important. Per mi, no es tracta d’una guerra contra el virus, com ens diuen constantment, sinó de seguir els consells que ens donen els epidemiòlegs i les nostres institucions democràtiques, i protegir-nos entre totes i tots perquè els morts i malalts siguin el menor nombre possible a Catalunya, Espanya, i arreu del món. No és una guerra, doncs, és un exercici de responsabilitat, amor, tendresa i bonhomia global que hem d’assumir amb serenor i determinació.

A l’enllaç de sota trobareu una llista d’ Spotify per gaudir a casa durant els propers dies i setmanes. És col·laborativa per tal que vosaltres també hi afegiu les vostres cançons i la convertim en un símbol d’unitat. La música, amb els seus sons plaents i líriques emotives, sempre uneix la gent, no creieu?

Fins que ens puguem tornar a abraçar, besar i parlar a menys d’un metre de distància, cuideu-vos. Feliç confinament, i molta sort.