PES and motivational crowding in Colombia

In a new article, led by UAB-ICTA’s PhD candidate Lina Moros, we adopt an innovative research design to test for motivational crowding effects through a forest conservation game in Colombia’s Amazon Piedmont, using individual, collective and crop-price premium economic incentives. We implement a post-experiment survey on different types of motivations based on Self-Determination Theory (SDT) to test for changes in motivations. Our findings show that all types of PES, except for the crop-price premium payment, increased conservation behavior in the experiment. However, not all types of payments affected motivations equally: collective payments enhanced social motivations to protect forests and the crop-price premium reduced intrinsic and guilt/regret related motivations. These findings contribute to disentangling the interaction between incentives, motivations and behaviors in a context of agricultural expansion and growing concern for forest conservation, commonly manifested through incentive-based conservation policies like REDD+ and local projects of Payments for Ecosystem Services.

Payments for Environmental Services: a theory-informed review

Building on a theory-based approach to synthesize research on the effectiveness of PES in achieving environmental objectives and socio-economic co-benefits, this article led by Jan Börner and published in World Development highlights the role of (1) contextual dimensions (e.g., political, institutional, and socio-economic conditions, spatial heterogeneity in environmental service values and provision costs, and interactions with pre-existing policies), and (2) scheme design (e.g., payment type and level, contract length, targeting, and differentiation of payments) in determining environmental and socio-economic outcomes. We also review counterfactual-based empirical evaluations, comparative analyses of case-studies, and meta-analyses. Our review suggests that program effectiveness often lags behind the expectations of early theorists. However, we also find that theory has advanced sufficiently to identify common reasons for why payment schemes fail or succeed. Moreover, payment schemes are often rolled out along with other policy instruments in so-called policy mixes. Advances in theory and evaluation research are needed to improve our understanding of how such policy mixes interact with the targeted social-ecological systems.

The full article can be found here, or requested by email if you don’t have access to the publishing journal.

Valuing nature, paying for ecosystem services and realizing social justice

In the latest volume of the journal Ecological Economics, I contribute to ongoing debates about the role of economic valuation in market-based conservation. I respond to an earlier piece by Brett Sylvester Matulis, nuance some of his arguments and set what I believe should be the new agenda for critical scholarship of market-based conservation. I argue for more precision in the claims we make about the role of economic valuation and the impacts of payments for ecosystem services, distinguishing across market-based instruments and across types of outcomes, and for a more nuanced account of the ethical connotations of such instruments. I suggest that such analysis should entail understanding both unequal socio-economic relations and culturally bounded conceptions of justice. Overall, I advocate for the development of a more robust empirical basis to derive generalizations on the procedural, distributive and livelihood implications of market-based instruments for conservation.

Problematizing REDD+…

In a new paper entitled “Problematizing REDD+ as an experiment in payments for ecosystem services” and published in the leading journal Current Opinion in Environmental Sustainability, I shed light on a few problems and contradictions of the current global policy framework for Reducing Emissions from Deforestation and forest Degradation, and sustainably managing forest (REDD+). I argue that REDD+ promotes the commodification of ecosystems’ carbon storage and sequestration functions on a global scale and it is consistent with market-based conservation approaches and the ‘neoliberalization canadian pharmacy of nature’. REDD+ is therefore problematized on the grounds that, first, eases a transition from an ethically informed conservation ethos to a utilitarian one that simplifies nature and undermines socio-ecological resilience; second, relies on a single valuation language that may crowd-out conservation motivations in the short and long term; and, last, is sustained on a ‘multiple-win’ discourse that in practice lacks procedural legitimacy in many developing countries and reproduces existing inequities and forms of social exclusion. The argument is developed drawing on PES literature and insights from critical theorists and practitioners of nature conservation.

You can already read the article online here

Alternatives en política climàtica

(Aquest article ha estat escrit conjuntament amb en Jeroen van den Bergh, i ha estat publicat al diari ARA el divendres 24 de Juny 2011)

Els dies 3, 4 i 5 de juny va tenir lloc a Barcelona l’octava edició de la Carbon Expo, la fira mundial dedicada a l’economia del canvi climàtic. Aquest esdeveniment ens permet copsar l’estat d’opinió del sector privat respecte de les polítiques climàtiques i reflexionar-hi. Els qui seguim de prop les negociacions internacionals de canvi climàtic hem vist com, progressivament, importants empreses en l’àmbit de l’energia o la indústria tradicional passaven de veure aquestes negociacions com una amenaça a la seva competitivitat a entendre-les com una oportunitat. Això és així perquè tenien l’esperança que, mica en mica, s’aconseguiria establir un marc regulador comú, que anivellaria les condicions de competitivitat en l’àmbit dels preus de les emissions de diòxid de carboni (CO2), fos mitjançant taxes o expandint i coordinant instruments com el mercat de permisos de contaminació actualment vigent a la UE (això és una altra discussió que mereix un article a part).

Paradoxalment, però, els governs han anat defugint cada vegada més la idea de compromisos compartits i d’un acord global i vinculant que doni continuïtat a l’actual Protocol de Kyoto; això és particularment greu perquè sense un acord d’aquesta mena no podem esperar cap reducció significativa de les emissions, simplement perquè qualsevol altra alternativa no ens permetria ser gaire optimistes. Per exemple, el desenvolupament de polítiques unilaterals de reducció d’emissions per part d’un grup reduït de països “compromesos amb el clima” podrien resultar en un increment efectiu del preu associat a les emissions, però suposarien una pèrdua de competitivitat d’aquests països enfront d’altres que no les adoptessin. Evidentment, qualsevol empresa exportadora tindria por d’un escenari d’aquesta mena. I això és el que està passant actualment: la UE ha desenvolupat el paquet d’Energia i Clima mentre altres països i regions del món semblen no fer-hi gran cosa.

D’altra banda, la majoria dels governs podrien implementar polítiques de reducció d’emissions relativament laxes, sent poc exigents amb les empreses que utilitzessin combustibles fòssils o tecnologies poc eficients i alhora oferint subsidis a les energies renovables. En aquest sentit, molts estudis assenyalen que els subsidis a les renovables en absència d’una política sobre el preu del CO2 pot comportar un increment de les emissions perquè els emirs del petroli poden reaccionar incrementant l’extracció de cru per la por a l’expansió de les energies “netes” i per evitar que aquestes últimes substitueixin els combustibles fòssils massa de pressa. Evidentment, a moltes empreses els agraden els subsidis però això no garanteix la seva efectivitat en termes de reducció d’emissions.

Finalment, podria succeir que els consumidors i les empreses prenguessin mesures voluntàries per reduir les emissions. Però d’aquesta alternativa tampoc en podríem esperar massa perquè els consumidors ambientalment conscienciats són una minoria i perquè les empreses estan molt limitades per la competència nacional i internacional i per la creació de valor (amb l’objectiu d’obtenir finançament per part d’inversors i bancs). Com va fer notar Milton Friedman, premi Nobel d’economia, “l’únic negoci pels negocis és el negoci”. És cert que alguns de consumidors i empreses sí que apostaran decididament per decréixer o consumir menys, però fins i tot en aquest cas un efecte rebot sobre el consum d’energia i de combustibles fòssils no seria descartable. Un pot ser conseqüent a casa i després, inconscientment, invertir l’estalvi dels diners associats amb l’estalvi d’energia en un viatge en avió o en altres productes i serveis que facin servir energia provinent de combustibles fòssils.

Aquestes tres alternatives ens semblen poc efectives a l’hora d’abordar el canvi climàtic, un problema que està determinat pel lliure accés a un bé comú i global, l’atmosfera, i que per tant requereix una institució global per fer-hi front. Iniciatives de caràcter nacional per l’eficiència energètica o la promoció d’energies renovables són necessàries però cal que siguin estimulades per un increment del preu de l’energia “bruta” i per preus relativament més baixos de l’energia “neta”. Un canvi substancial en els preus relatius de l’energia transformaria l’economia global fins al punt on tots els productes i serveis reflectirien les emissions directes i indirectes de CO2 generades durant el seu cicle de vida. Tan sols aleshores consumidors, empreses i inversors no podríem escapar del control públic de les emissions. Com demostra la Carbon Expo, moltes empreses estan preparades per a un món on el CO2 tingui un preu cada vegada més elevat. Ara cal que els governs -i per tant els votants- demostrin que també estan compromesos i que assumeixen les responsabilitats necessàries per afavorir la transició cap a una societat menys addicta als combustibles fòssils.