COP17-Durban

Fa una setmana, al Tots Som Clima de la COM Ràdio, en Ramon Company i jo conversàvem amb en Salvador Samitier sobre les expectatives de la cimera del clima a Durban (descarregar podcast aquí). Tots tres érem força escèptics, per no dir pessimistes. Vam acabar la conversa amb un tema del Bruce Springsteen, “Land of Hopes and Dreams”, per allò de que, de vegades, passa un tren que has d’agafar, com una bona oportunitat per anar cap a un altre lloc i començar una nova vida…

Els polítics dels Estats Units, la Xina i l’Índia no ens han decebut. Sembla que s’entossudeixin en donar-nos la raó. Ahir divendres, últim dia de la cimera, continuaven les posicions enrocades i les visions divergents sobre com abordar un problema tant important com el canvi climàtic i que, per ser efectius, tan sols podem solucionar col·lectivament. La UE, amb el suport de més de 140 països, liderava la opció de consolidar un text que permetés seguir treballant vers un tractat global i legalment vinculant per a la reducció d’emissions. Els EEUU, la Xina i la Índia rebutjaven aquesta opció. Arguments? Els de sempre: els primers, que no es poden comprometre a res si els grans països emergents no s’hi sumen; i els segons, que ells no son responsables històricament del problema, que les seves emissions per càpita encara estan molt lluny de les dels països “desenvolupats” i que, per ara, no pensen assumir compromisos de reducció vinculants.

El que m’entristeix de tot plegat no és veure que, malgrat passi el temps i canviïn les persones, alguns països segueixen parlant igual que fa quinze anys quan es va negociar el Protocol de Kyoto, sinó observar que les negociacions internacionals avancen a pas de tortuga, o més aviat van enrere com els crancs. Els negociadors només es plantegen aconseguir un text que expressi la voluntat d’arribar a signar un acord vinculant l’any 2020! En definitiva, pilota endavant i a veure’ns novament les cares l’any vinent, amb l’avió i l’hotel pagat a algun lloc exòtic del planeta…

És com si pels polítics (i pels banquers i empresaris que els assessoren), les emissions s’aturessin mentre ells també estan aturats. Però, es clar, la realitat és una altra. Malgrat la crisi econòmica d’alguns països europeus i dels EEUU, l’any 2010 va ser l’any amb el nivell més alt d’emissions des de la revolució industrial. I pel que s’està veient a Durban, no sembla que això preocupi gaire. La ciència i les decisions polítiques mai havien estat tant allunyades.

Mentrestant, us deixo aquí l’esborrany del text que sortia ahir la nit de Durban, abans que concloguin les negociacions avui dissabte. Com veureu, res de nou; els negociadors s’emplacen a seguir negociant i el futur del Protocol de Kyoto, que expira a finals de l’any vinent, sembla més negre que mai. Si el resultat final de les negociacions avui dissabte és força diferent del que imagino, tal vegada m’animi i escrigui un nou post. L’alegria que m’envairia s’ho mereixeria!

Tertúlia al “TotsxTots” de COMRàdio

El canvi climàtic ha passat de ser un tema constant als mitjans de comunicació, a NO ser notícia. La crisi ocupa ara les portades. No obstant, avui mateix Nacions Unides ha aprovat una declaració que certifica que “el canvi climàtic constitueix una veritable amenaça per la pau i la seguretat internacional”. Una afirmació dura que NO està tenint el ressò que es mereixeria. Per a reflexionar sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències, vaig compartir una bona estona amb en Toni Salamanca, investigador i divulgador medi ambiental; Elisabeth Anglarill, directora del programa de Televisió Espanyola “El escarabajo verde”;  i amb Màrius Mumbrú, Investigador, analista mediambiental  i responsable de la secció del Tots per Tots “Un lloc per viure”. Podeu escoltar-lo aquí.