REDD+: a space for hope or a new delusion?

Those of us who have been following international climate change negotiations for long enough know very well that forest conservation through avoided deforestation has always been coined as a necessary and central pillar of any serious attempt to mitigate climate change. This is because land-use change related emissions account for a significant share of the global greenhouse gases poured into the atmosphere every year but also because it is often (yet mistakenly) assumed that avoiding deforestation can be relatively inexpensive in comparison to other options.

Avoided deforestation was not included in the Kyoto Protocol’s Clean Development Mechanism (CDM) back in 2001 and the latter only included Afforestation and Reforestation (A/R) as eligible activities to earn carbon credits for Annex-I countries. The development of A/R activities has been undermined by very stringent procedures on the type of credits to be earned, which has in turn limited the participation of private actors in such type of projects. The reality is that currently there are only 28 projects of more than 3000 registered under the mechanism! However, a higher number of projects have been developed outside the CDM framework and have been selling offsets through voluntary carbon markets, which have in turn led to discrepancies around the actual contribution of these projects to climate change mitigation and local development. Are voluntary carbon-offset plantations really working? Who are they benefiting most? These are just some of the questions that have been posed and analysed thoroughly by several organisations and scholars…

Since 2005, however, there has been a renewed interests in forestry under the UN Framework Convention on Climate Change. The Copenhagen Accord in 2009 endorsed the idea that developing countries should develop strategies to Reducing Emissions from Deforestation, Forest Degradation and the enhancement and sustainable management of forest stocks, the so-called REDD+, with the objectives to earn future revenues from developed countries willing to support such activities. Over the last four years, the World Bank and the Norwegian Development Agency, among others, have poured considerable amounts of money to help countries designing such strategies and with the hope that such strategies will effectively translate in emission reductions from land-use change and forest management practices.

Heike Schroeder and myself have put together a compendium of articles where we review the current status of REDD+ negotiations at international level and we also sketch governance and implementation challenges. It is not clear to us (yet) where REDD+ is heading. In many ways, its development resonates with what has happened to forestry mitigation in developing countries before: the World Bank creates a supporting funding programme; some NGOs claim the initiative is great and rush to re-label their own conservation projects so as to gain access to carbon finance; other organisations say REDD+ is just a new form of CO2lonialism; consultants help governments and international organisations to define methodologies for country emissions baselines, etc. However, REDD+ is somewhat different than existing project-based CDM and voluntary carbon-offset initiatives because it puts developing country governments, rather than private actors, at the centre of the scheme: goverments become responsible to define which land-use change related processes should be tackled, if and how land-use related actors should be compensated or rewarded for avoided deforestation and sustainable forest management, etc. They also decide how their strategies will link in with the now called conservation REDD+ projects, existing A/R initiatives and how carbon offsets across scales should be accounted to avoid double counting. Of course, this may have advantages (e.g. controlling for carbon leakage at a national scale) but also disadvantages.

For example, I’m not sure if developing country governments can be truly committed to stop deforestation because this can be a politically contested project and we all know that the environment is not on the top of the political agenda. Recently, while the Brazilian Environment Ministry was claiming that deforestation in the Amazon was being reduced, the country’s congress passed the reform of the Legal Forest Code in order to allow for further deforestation in this region. Brazil’s rural oligarchy –and the international appetite for meat and soy- is more powerful than the country’s environmentalists, of which some have been recently. I’m also not sure if international negotiators on climate change will be able to strike an agreement on how REDD+ emission reductions in developing countries should actually be financed. In this sense, discussions for or against the market look like those that existed in the early 2000s about including A/R related emission reductions in the then foreseeable European Emissions Trading Scheme. If we have learned anything so far is that without a proper linkage to carbon markets and without securing the interest of private funding, the amount of resources channeled to forestry activities are likely to be limited. This of course may not be necessarily a bad thing because an excessive interest of private actors in hypothetical REDD+ (future) credits will no doubt increase the chances of land grabbing on behalf of host country governments and other private actors.

Overall, then, let’s be cautious about REDD+: it may become a space for hope for conservationists but, if massively funded, it may also become a space for ‘land grabs’. It may also become a space for delusion with no considerable funding attached to it or with very few countries benefiting from it at the implementation stage. Furthermore, there is the additional risk of channeling REDD+ funds to government officers and consultants and less so to those who, for example, confront deforestation or manage forests sustainably.

For more information, check out the various related articles uploaded in the “Publicacions” blog page

Mercats pel clima

Henry Derwent, president de l’Associació Internacional de Comerç d’Emissions, afirma a l’entrevista apareguda el passat dia 16/05/2011 a La Vanguardia que el mercat de compravenda de drets d’emissió a la Unió Europea ha permès a moltes empreses reduir les emissions de diòxid de carboni, un dels principals gasos amb efecte d’hivernacle directament responsable del canvi climàtic. M’agradaria puntualitzar dues coses. La primera és que una part de les emissions assolides fins ara per aquestes empreses han estat “neutres” des d’un punt de vista climàtic. Això vol dir que les empreses han compensat les emissions que no podien reduir perquè els hi resultava massa costós invertint en un volum equivalent d’emissions estalviades per projectes d’eficiència energètica o energies renovables als països en desenvolupament, fent ús del que es coneix com a Mecanisme de Desenvolupament Net del Protocol de Kyoto. La segona qüestió que volia emfatitzar és que les emissions reduïdes durant els darrers anys a la Unió Europea han estat desafortunadament compensades per unes emissions globals en imparable augment. Aquest suposat estalvi d’emissions ha retornat incorporat als béns de consum procedents dels països emergents. La mitigació del canvi climàtic a través d’un mercat de compravenda d’emissions sols pot ser efectiva doncs si s’organitza globalment amb el suport de la comunitat internacional. I com que això sembla políticament inviable a curt termini, el que cal esperar és que iniciatives regionals de compravenda de drets d’emissió com el mercat europeu es consolidin com una oportunitat de negoci per alguns agents socials però resultin insuficients per disminuir el consum de combustibles fòssils i mitigar el canvi climàtic.

Cap a l’eternitat…

Són quasi les 12 de la nit. Fa estona que acostumo a estar dormint. Però avui m’he quedat embadalit davant la televisió. “Into eternity”, és a dir “Cap a l’eternitat”, un magnífic documental sobre la gestió dels residus nuclears, m’ha mantingut despert. Premiat internacionalment, explora l’actual construcció d’un cementiri de residus nuclears al nord de Finlàndia, a mig quilòmetre sota terra. Us animo a que el veieu:

El documental parteix del temps mig de desintegració dels residus nuclears, d’aproximadament 100.000 anys, i en la qüestió de com disposar dels mateixos de forma permanent. Fa palès que l’energia nuclear i els residus representen, sense cap mena de dubte, una transposició de grans riscs ambientals a les futures generacions i als éssers vius que habitin el planeta durant els propers milers i milers d’anys (eps! incloent els vostres fills i néts!).

La gestió activa dels residus més enllà de dues o tres generacions és, aparentment, complicada o més aviat impossible degut al fet que canvis bruscs en l’economia, la societat o el medi ambient poden obstaculitzar-la. És per això que els experts en seguretat nuclear volen establir magatzems de caràcter “permanent”, que no depenguin de la gestió o de la “naturalesa humana”. A Espanya estem intentant decidir, des de fa mesos, on podem col·locar les tones de residus nuclears que, fins ara, molt amablement i per la mòdica xifra de 20 milions d’Euros anuals estan emmagatzemant els francesos.

Com reaccionaria una civilització del futur si descobrís un magatzem de residus nuclears sota la terra del nord de Finlàndia o del sud de Catalunya, per exemple? Entendria que no s’hi poden acostar, o pensarien que es tractaria de “tresors d’una civilització passada”? Com podríem comunicar a les civilitzacions futures que es tractaria de lloc perillosos per la vida i que ningú s’hi ha d’acostar? I què succeiria si les civilitzacions del futur no entenguessin el nostre llenguatge i, a més, fossin tant curioses com van ser els exploradors de l’època colonial?

Mentre acluco els ulls penso en el plutoni i d’altres elements radioactius que els reactors i les piscines de Fukushima segueixen alliberant a l’atmosfera, al mar i al sòl. Penso en la gent que no podrà tornar mai a casa (us imagineu què passaria si explotés la central de Vandellós?). Penso en les vides humanes que es perdran els propers anys, diguin el que diguin les fonts oficials, i penso en els animals, les plantes i d’altres formes de vida que es veuran negativament afectades per la radiació. Penso en tot això i m’entristeixo. I em pregunto com hem arribat al punt de posar l’optimisme inherent a la gestió del risc d’impacte sòcio-ecològic per davant del reconeixement de les incerteses i del principi de precaució…. I no trobo la resposta, i acluco els ulls, i no puc dormir.

La crisi nuclear – debat a l’Àgora

Aquests dies l’accident de Fukushima ens ha fet despertar del somni de l’opulència energètica sobre la que hem construït el capitalisme i la societat global. El canvi climàtic, causat per  emissions  “transparents” que es reparteixen globalment i “maten” lentament, no ha estat pres massa seriosament com per abordar una transició seriosa i a gran escala cap a fonts d’energia renovables i, sobretot, cap a un paradigma social basat en la conservació i l’eficiència energètica, i no pas en el consum desaforat de l’energia. Aleshores, vés per on, arriba un Tsunami, moren milers de persones, explota (parcialment) Fukushima i m’atreveixo a pensar que ara sí ens asseurem tots plegats a repensar la qüestió energètica i a apostar definitiva i simultàniament per la reducció en el consum del combustibles fòssils i l’enterrament, tots vestits amb colors vius, de l’energia nuclear.

Però no està essent així. Esteve, ets un il·lús! El govern japonès calla, prudent, per no escandalitzar els ciutadans nacionals i forans, no fos cas que algú agafi un càncer per menjar enciam i porti al govern i a l’empresa que gestiona Fukushima als tribunals. Gaddafi li ha fet un favor a l’energia nuclear. L’atenció es desvia. La premsa li pica l’ullet als gurus de l’energia nuclear, portant el segon accident nuclear més greu de la història (i qui sap si acabarà essent el primer) a la tercera plana. Cauen bombes al sud de la Mediterrània, aquella que cantava Serrat i que segueix tant maltractada, i moren peixos al Japó. No hi ha color, a qui li importen els peixos o els enciams, ara que no hi ha explosions als reactors? El fum negre o la radioactivitat transparent no són tant visualment atractius com els avions disparant míssils…

A casa nostra, TV3 va fer dilluns passat un interessant debat sobre l’accident de Fukushima i el present i futur de l’energia nuclear:

Com sempre passa a la televisió, hi havia moltes coses per dir i poc temps. Un dels participants, en Marcel Coderch, al seu llibre “El miratge nuclear”, té molts bons arguments al respecte de la inviabilitat econòmica i social de l’energia nuclear, però desafortunadament el debat no li dóna el temps necessari per desenvolupar-los. El moderador, en Xavier Bosch, passa de puntetes per molts temes, perquè cal cobrir molts aspectes i sense gaire profunditat. Cal dir que sobta escoltar un catedràtic de física nuclear reconeixent que no sap què pot acabar passant a Fukushima. Segons ell, el risc és alt i seria erroni minimitzar-lo i no concloure que caldria anar pensant en clausurar totes les centrals nuclears del planeta en les properes dècades seria un gran error. Refrescant.

El debat, que us encoratjo a veure ara que s’acosta el cap de setmana, és interessant i enriquidor. M’agradaria, però, aprofitar l’altaveu del blog per clarificar i mencionar tres aspectes que han estat adreçats superficialment o directament ignorats, i que per altra banda són importants en qualsevol debat seriós sobre el present i del futur de l’energia nuclear. El primer és la importància de qüestionar la idea de que l’energia nuclear (o fins i tot les renovables) contribueixen a la independència energètica; això no és del tot correcte perquè l’urani (així com el silici, utilitzat en la producció de plaques solars fotovoltaiques) és un mineral d’importació per la majoria de països que tenen energia nuclear. Cal preguntar-se: on estan les mines d’urani? Quins són els impactes impactes socials i ecològics en l’extracció d’aquest mineral? A l’institut de recerca on treballo (ICTA, UAB), una estudiant doctoral està fent una tesi molt interessant sobre aquest tema.

La segona qüestió que m’agradaria destacar és que, tant els tertulians com la premsa en general, no disposen d’informació acurada sobre els efectes que la radioactivitat de Fukushima tindrà sobre els ecosistemes i les espècies, quelcom que és important si considerem que l’home es troba al capdamunt de les cadenes tròfiques. Potser sí que l’emissió de radioactivitat no es tradueix immediatament en una elevada tassa de mortalitat humana, però quins seran els seus a llarg termini en la biologia humana i de les espècies? Aquest accident, i malgrat la incertesa dels seus impactes sòcio-ecològics, hauria de ser un detonant per pensar seriosament en un nou model energètic, així com en un nou model social que no requerís de tanta energia per funcionar. En aquest sentit, els tertulians parlen de la impossibilitat de mantenir el creixement econòmic sense l’energia nuclear o, si més no, sense augmentar el consum de combustibles fòssils. Potser, doncs, la pregunta que cal fer-nos és: necessitem consumir tanta energia per ser feliços i viure bé? Es pot imaginar una societat global, essencialment capitalista, sense creixement econòmic? Això connecta amb els debats i les propostes de decreixement de Serge Latouche, Tim Jackson, Joan Martinez-Alier, o la viabilitat d’una “steady economy”, com planteja l’economista ecològic Herman Daly.

I, per últim, hi ha una tercer qüestió que tant els tertulians com els promotors de l’energia nuclear haurien de pronunciar i tractar de respondre davant d’un mirall, mirant-se fixament als ulls: qui som nosaltres, les presents generacions, per imposar un elevat risc ambiental a les futures generacions a través dels magatzems de residus nuclears, que seran potencialment contaminants durant centenars o milers d’anys? Vist així, la qüestió nuclear no és una qüestió tècnica, d’avaluació de costos i de gestió del risc sòcio-ecològic, si no, sobretot, una qüestió d’ètica i justícia inter-generacional.

Cap a una economia real

El meu germà Carles m’ha fet arribar un article de reflexió d’en Kernan Heinz sobre l’economia finançera. L’he trobat interessant i molt divulgatiu. Explica de forma molt simple què fan els bancs amb els nostres diners i com es beneficien mitjançant la concessió de crèdits, i raona sobre perquè cal regular l’economia finançera i refocalitzar-nos en l’economia productiva.

Si us interessa la temàtica, féu un cop d’ull a un volum recent de la revista Ecologia Política on alguns articles aborden les contradiccions de l’economia finançera amb més detall i, en particular, des de la perspectiva de l’economia ecològica i l’ecologia política. Hi escriuen en Joan Martinez-Alier i en Herman Daly, entre d’altres.